Estan sent unes setmanes complicades. Estem a mitjans de gener i el PSC de Sant Cugat encara no s´ha determinat el procés que porti a l’elecció de candidat-a per encapçalar la llista socilista a les properes eleccions municipals. Aquest fet agreuja, encara més, la distància que existeix entre CIU i el PSC i minva de possibilitats d’uns bons resultats.
La Comissió Executiva local fa mesos (anys) que va demanar un avançament en el procés, de la mateixa manera que es va demanar en l’anterior elecció que va portar a Salvador Gausa a encapçalar la llista. Com podeu veure, les nostres demandes no van reixir.
Majoria absoluta de CIU, victòria de CIU a la Generalitat de Catalunya i la possibilitat de fer campanya durant solament un parell de mesos, cartes dolentes en el joc de la política.
Alguns estem en política per defensar unes idees i sobretot per representar a aquells que en ho demanin. El meu pas a la política es va anar configurant en una primera opció ideològica (i segurament naïf) sobre que em sentia d’esquerres. En la meva joventut vaig alternar vot entre alguns dels partits de l’esquerra habitual, fins que l’entrada del govern Aznar va acabar de decantar la balança. La primera vegada que vaig visitar una seu del PSC va ser la setmana següent a la victòria de Jose Maria Aznar, em vaig afiliar definitivament l’any 98 o 99.
Els polítics estem de pas i crec que la nostra opció és vàlida sempre que representem alguna cosa i podem fer avançar unes idees. També cal tenir present que un partit polític és una estructura necessària, complicada i on (com és normal) hi ha molts interessos i on, també, les persones compten.
No se’m dóna bé parlar en primera persona. M’agrada el nosaltres. Sé que les meves opinions en alguns casos no han estat ortodoxes o d’argumentari en temes com el terrorisme i la negociació, els toros, el grup parlamentari propi del PSC, la gestió de residus, el 10j etc. També que se m’ha qualificat de ser massa d’esquerres...(això és dolent?) Malgrat tot, els portaveus dels partits han de parlar per això estem, i en la meva funció de primer secretari és el que he fet.
Defenso que el candidat-a de Sant Cugat s’esculli en unes primàries transparents i netes. Sé que el més normal és que ara no estiguessim parlant d’això i que ja fa mesos que s’hauria d’haver fet la campanya. Però ara és el que tenim.
Aquest dies hi ha molt soroll i he aprofitat el silenci d’estar des d’ahir enclaustrat a casa amb una Grip per pensar.
Crec que els partits polítics ens hem d’adaptar a la societat, les designacions “digitals” s’han de limitar, ens hem d’obrir als canvis socials i donar una imatge de “persones normals”. La política no és ni ha de ser una feina, és un servei interí a la societat, i axí m’ho prenc.
No sé que passarà en els propers dies. Espero i confio que, com a Barcelona, Sant Cugat tingui les seves eleccions primàries i que guanyi el millor projecte polític i (també que és gairebé tant important) humà.
No cal que us digui que em deixaré la pell en defensar els valors transformadors que em van portar a militar en un partit d’esquerres i que sense ells no som res. Els valors ni es compren ni es vénen, malgrat l’abisme de la incertesa.
1 comentaris:
No canvis Ferran.
Jaume Massanés i Papell
Publica un comentari